|
|
Monuments
 ESGLÉSIA ARXIPRESTAL DE SANT BARTOMEU
Tot i que no s’ha pogut obtindre data exacta de l’edificació del primer temple a Nules, degué ser a la segona mitad del segle XIII. Per estes dates, l’apogeu econòmic i demogràfic de la ciutat sol·licitava un temple cristià que acollira les celebracions religioses i l'adminsitració del sacraments als nous pobladors. El nou temple es va projectar en estil gòtic, sense creuer, amb capelles entre contraforts i de dimensions adecaudes al nombre d'habitants.
A inicis del segle XV es va construir un nou temple on es treslladaren les restes dels senyors de Nules des de la capella del castell. A l'any 1482 es va fer un retaule major nou dedicat a San bartomeu i Sant Jaume, obra de Roderic d’Osona per encàrrec de Serafí de Centelles.
Fou el 1667 quan començaren les obres d’ampliació del temple: es va canviar l’orientació del temple, ja que on era abans l’altar major es va fer una nova porta principal, i es va afegir un nou presbiteri, icreuer cobert per cúpula semiesfèrica amb llanternó. També s’alçà la sagristia i el campanar (de 30 metres d’alçària i de planta quadrada). A les obres varen participar els arquitectes Josep Saragoza i Joan Ibañez, i es van prolongaenr fins ben entrat el segle XVIII. El retaule barroc de l’altar major, tot de talla de fusta, daurada i estofada, es va acabar el 1733. Al segle XIX es vare construir dos d'estil neoclasic als dos braços del creuer. A inicis del segle XX es va colocar un nou paviment de marbre i es renova l'esctuc l'estuc de tot l'interior.
Tot l’esforç constructiu de tantes generacions de nulers es va trencar el 7 de juliol de 1938, quan el temple fou dinamitat per les tropes republicanes i convertit en un muntó d’enderrocs. Acabada la Guerra Civil, Regions Devastades va encarregar diversos projectes per a l’edificació d’un temple nou al mateix solar i s’acceptà el projecte de Julián Francisco Fornies. La primera pedra es va col·locar el 1944, però les obres avançaren lentament. La falta de pressupost va impedir que es dugueren a terme els projectes decoratius, la qual cosa va suposar una austeritat gens comparable a la magnificència del temple anterior. En tot cas, amb el pas dels anys, l’afany dels fidels ha permés anar decorant el temple per a poder donar-li un aspecte més digne.
El temple nou és de planta rectangular, de 52x22 metres, compost de 3 naus i de creuer, tot en estil neoclàssic. La nau central es cobreix amb volta de canó i sobre les naus laterals s’ubiquen les tribunes i el cor alt per a donar major capacitat al temple. Sobreïx l’esvelta cúpula, de mitja taronja sobre tambor circular coberta amb teules vidrades. La porta principal s’ubica als peus del temple i la porta lateral dóna a la plaça Major. Les dos portalades estan treballades en pedra, de forma harmònica amb l’arquitectura de la pròpia plaça. El temple disposa, a més, de sagristia, capella del Sagrari, despatxos parroquials, etc.
 CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA SOLEDAT
Bell exemple de l’arquitectura rococó a la Comunitat Valenciana, de mesurades i esveltes proporcions, construït entre 1757 i 1769 sota la direcció d’Antoni Gilabert. Cal destacar les rocalles que ornamenten tant els arcs, com la volta i la cúpula, així com relleus al·legòrics en quatre passatges dolorosos de la vida de la Mare de Déu (Fugida a Egipte, Jesús perdut i trobat al temple entre els doctors, Crucifixió de Crist, la Pietat), obra tot això d’Ignacio Vergara.
A l’altar central es venera una imatge de la Mare de la Soledat de final del s. XVI, portada per Felip II el 1588 quan va visitar Nules. L’altar actual, d’escàs valor artístic, és posterior a la Guerra Civil, ja que l’original, inaugurat el 1769, fou destruït el 1936.
Actualment està en obres de restauració i es projecta la recuperació de les cobertes, l’eliminació de clivells i la construcció d’un nou altar major a l’estil de l’original, que es va perdre durant la Guerra Civil.
CONVENT DE LA SAGRADA FAMÍLIA
Un dels màxims exponents de l’arquitectura carmelita. La primera pedra es va col·locar el 1675, a càrrec del seu tracista, fra Josep de la Concepció (enterrat a la porta de l’església del Convent).
 El Convent de Carmelitans Descalços es va fundar el 1673, després de lluita tant dels carmelites com dels franciscans per aconseguir el permís de fundació. Amb la desamortització de Mendizábal, el Convent quedà deshabitat i fou saquejat. El 1888 fou de nou habitat per monges clarisses. La Guerra Civil provocà grans desperfectes i el Convent hagué de ser reconstruït per Regions Devastades. Les obres de reconstrucció acabaren el 1943 i de nou fou habitat per les clarisses. Tanmateix, després de la seua marxa definitiva, el Convent fou enderrocat el 1976, fruit de l’especulació urbanística, i només se’n conservà el temple.
És d’una sola nau, amb planta de creu amb creuer cobert de cúpula extradossada. Conserva un important sòcol de taulells valencians de mitjan s. XVIII.
És remarcable la capella de Sant Josep, coberta amb cúpula oval i rica ornamentació d’estucs i esgrafiats que la converteixen en un gran exponent del barroc de la zona. L’arc d’entrada a la capella és una al·legoria del triomf de l’església (es representa en els costats a santa Teresa i a sant Joan de la Creu i, en la part superior de l’arc, sant Tomàs d’Aquino xafant els filòsofs pagans, jueus i mahometans). En les petxines de la capella es representen temes relacionats amb la vida de sant Josep (els esposoris amb Maria, l’aparició de l’àngel, l’adoració dels pastors i l’adoració dels reis).
Una altra capella destacable és la dedicada a santa Teresa, decorada amb guixeries policromades sobre la vida de santa Teresa i presidida per una imatge de la santa atribuïda a Esteve Bonet en el segle XVIII.
Destaca així mateix la seua noble façana, màxim exemple de l’arquitectura carmelita a Espanya, construïda en pedra tallada, despullada de decoració, que s’allunya del barroquisme de l’època. Està declarada Bé d’Interés Cultural.
JACIMIENTS ARQUEOLÒGICS: VILA ROMANA DE BENICATÓ
 Nules conserva diversos jaciments romans i ibers. Benicató és el jaciment romà més destacat, tot i que s’han trobat altres vestigis romans al castell de Nules, a l’actual Font Calda de la Vilavella, al monticle de Santa Bàrbara, a la partida de Torremotxa, a la finca del Secanet, al Rajadell, a la Goleta, al camí Reial, a l’Estany i al camí dels Albiacs. Així mateix, disposem de restes arqueològiques de l’època dels ibers al castell de Nules, a la muntanya de Santa Bàrbara, a la muntanya del Tossal i a la partida d’Alcúdia, junt a Mascarell.
Benicató era una important vila romana rural i alhora una explotació agrícola i residència. Se situa als voltants de la ciutat, entre els actuals horts de tarongers. Degué estar habitada entre el segle I aC i el IV dC i degué tindre el seu període d’esplendor al segle II dC.
Fou descoberta el 23 de desembre de 1955 quan es realitzaven faenes agrícoles a la zona. La Diputació expropià els terrenys i el 1956 es va començar a excavar el terreny, treballant uns 2500 m2 d’extensió, que incomprensiblement quedaren abandonats durant 20 anys, cosa que va provocar que es perderen moltes restes. El 1973 es reprengueren els treballs i, posteriorment, el Benicató fou cedit a l’Ajuntament de Nules, que se n’encarrega de la conservació fins a l’actualitat.
La zona descoberta fins ara es correspon a la part central d’una vila rústica, configurada al voltant d’un pati central porticat quadrat, de 24 metres de costat. Al centre del pati està l’impluvi circular, de 7 metres i mig de diàmetre, que arreplegava l’aigua de la pluja. A la zona nord-est estan les estances del hipocaust (entre estes, n’hi ha una pavimentada amb mosaics de tessel·les rectangulars blanques i negres). Al costat sud-est hi ha una altra cambra pavimentada amb mosaics similars a l’anterior. La zona nord-est devien ser estances per a l’allotjament dels serfs, que són més petites, mentre que al nord-est i al sud-est devia ser la zona residencial.
ESGLÉSIA DE LA SANG
L’església de la Sang, del segle XVI, és una de les poques esglésies de planta de reconquesta (tot i que d’estil gòtic tardà), que tant per les seues dimensions com per la qualitat dels seus elements arquitectònics la fan única a la comarca. La notícia més antiga que n’hi ha és de 1597 en un testament particular.
En l'actualitat, l'església de la Sang exposa peces d'interés arqueològic, artístic i etnològic que procedeixen totalment de la zona pertanyent a l'antic Marquesat de Nules. Entre les peces arqueològiques cal destacar l'ara romana de santa Bàrbara, la col·lecció numismàtica i fragments de ceràmica que ens donen la datació de les muralles de Nules i de Mascarell. Entre les obres d'art, la imatge de santa Maria, talla en pedra policromada de final del S. XIV; i la talla de sant Jaume, de final del S. XV. Entre les peces d'interés etnològic cal remarcar la col·lecció d'eines i utensilis de conreu.
L’església de la Sang s’alçà com a seu de la confraria de dit nom. Anys després, també fou lloc de reunió del Consell de la Vila. Sortosament, quan es va construir la capella de la Soledat, no s’enderrocà l’església de la Sang, sinó que es compraren els terrenys annexos, la qual cosa ha permés conservar un conjunt goticorococó de gran valor historicoartístic. No obstant això, el trasllat de la imatge de la Soledat a la nova capella rococó el 1769, propicià que el seu paper passara a ser secundari. L’església té planta trapezoïdal, d’11x21 m, d’una sola nau delimitada en 5 sectors separats per arcs perpanys apuntats, que recolzen sobre els contraforts. La coberta és a dos aigües, de fusta sobre rajola. L’interior té un presbiteri pla i huit capelles entre contraforts (dos d’estes transformades al S. XVII afegint un arc de mig punt i decorat amb esgrafiats).
La Sang ha patit un greu procés de degradació (durant l’ocupació francesa es va convertir en estable i dormitori de soldats, al S.XIX es va transformar en escola, el 1932 passà a ser garatge i, en acabar la Guerra Civil, s’usà provisionalment com a parròquia fins que s’acabaren les obres al Convent. Aleshores va entrar en un procés d’abandonament del qual fou rescatada el 1985, quan la Conselleria finançà la recuperació de l’edifici, l’eliminació dels afegits acumulats, la substitució de la façana, que era dels anys 40, per un altra de més funcional i respectuosa, així com l’adaptació com a Museu d’Història de Nules.
ERMITA DE SANT MIQUEL, EL FORT
 És una capella construïda per Antoni Gilabert, precedent del neoclassicisme valencià. La seua construcció s’autoritzà el 1459 i estava dedicada a sant Miquel. En el XVIII, a causa del seu mal estat de conservació, el Marqués de Nules ordenà la construcció d’una nova ermita i l’encarregà a Antoni Gilabert. El retaule interior va córrer a càrrec dels Vergara. No obstant això, la nova ermita només va estar 50 anys oberta al culte, ja que el 1811 fou ocupada per les tropes del general Suchet durant la Guerra d’Independència i la fortificà per a convertir-la en caserna de les tropes franceses. Per això l’ermita es coneix amb el sobrenom del Fort. Després d’anys d’abandonament, es va decidir recuperar-la en els anys 90 i adaptar-la com a seu del Museu de Medallística Enrique Giner.
La seua planta forma un heptàgon de quasi 4 m de costat. És un espai centralitzat, potenciat per una cúpula amb llanternó i decorada amb estucs, tot formant un conjunt elegant i sobri.
MUSEU DE MEDALLISTICA ENRIQUE GINER
És l’únic museu d’Espanya dedicat a l’art de la medalla, en base al llegat de l’escultor Enrique Giner, ubicat a l’antiga ermita de Sant Miquel, el Fort, del segle XVIII. El Museu fou inaugurat el dia 10 de juny de 1995.
 L’ermita es va construir entre els anys 1752 i 1757 per ordre dels marquesos de Nules, per a substituir la que, a mitjan segle XV, havia manat construir Francesc Gilabert de Centelles, senyor de la baronia de Nules. De l’antiga construcció solament es conserva la capella central. De planta heptagonal en el seu exterior i circular en l’interior, és un dels pocs exemples del barroc desornamentat, antecedent de l’arquitectura neoclàssica que es conserva a la regió.
L’obra està atribuïda a l’important arquitecte valencià Antoni Gilabert i hi ha constància que hi treballaren els Pujante, mestres d’obres de Nules. En l’època en què fou construïda, l’arquitecte dels marquesos de Nules era el també arquitecte valencià Felipe Rubio. El 1808 fou ocupada pel general Suchet, que hi instal·là el quarter de les tropes napoleòniques, motiu pel qual se la coneix com el Fort. Després de l’ocupació francesa, l’ermita fou abandonada i passà a propietat privada.
L’any 1988 va ser adquirida per l’Ajuntament de Nules. Des de l’any 1990 fins al 1994 fou restaurada i s’adaptà com a seu del Museu de Medallística Enrique Giner.
EL CALVARI
Està situat a l’extrem oest de la ciutat, junt al barranc de la Serraleta. Era un lloc espaiós, tancat per una tàpia, distribuït en carrers delimitats per xiprers i pins, i, de tant en tant, s’alçaven xicotetes capelles amb precioses terracotes al·lusives als passos de la Passió del Senyor, formant les 14 estacions del Viacrucis. Després de l’última estació es trobava l’ermita, junt a la casa de l’ermità. L’altar de l’ermita estava presidit per les imatges de Crist crucificat, la Mare de Déu Dolorosa i sant Joan. La volta estava decorada amb esgrafiats que ajuden a datar l’ermita al segle XVII, amb posterioritat a la Sang.
Després de la Guerra Civil, quedaren destruïdes les capelles amb les terracotes sobre el Viacrucis i s’arrancaren molts arbres. Regions Devastades va construir noves capelles amb taulells d’escàs valor artístic, gens comparables amb els anteriors. Anys després, part del terreny fou cedit per a la construcció d’una residència d’ancians assistida per les religioses Serves de Jesús. La parròquia restaurà el conjunt el 1987, però el dany que s’hi va fer és irreparable i l’estat d’abandonament de l’ermita, vergonyós.
ERMITA DE SANT XOTXIM
Una veïna de Nules va fer donació d’uns terrenys per a construir una ermita dedicada a sant Xotxim. Es va construir amb les donacions dels devots d’este barri cap a l’any 1706. L’antiga ermita va caure per la corrosió del temps i les destrosses de la Guerra d’Independència, i hagué de ser reconstruïda al mateix lloc. Trinitario Mariner, il·lustre nuler, va fer el disseny de la nova ermita seguint les línies del neogòtic. Fou inaugurada el 1926.
CAPELLA DE SANT BLAI, ANTIGA CAPELLA DE L’HOSPITAL DE LA VILA
Té el seu origen en els inicis de la ciutat, quan Gilabert Centelles, senyor de Nules, en el seu testament de 1365, fundà una capellania amb la invocació de sant Joan. Esta capella fou seu de l’antiga confraria de la Sang, l’existència de la qual es deu a les companyies de deixuplinants que acompanyaven sant Vicent en les seues missions. El carrer on s’ubica la capella es va conéixer com carrer de l’Hospital fins a final del S. XVI, quan la confraria es traslladà a l’església de la Sang. El 1721 se reedificà l’antiga capella i es dedicà a sant Blai, que alhora donaria nom al carrer.
En l’actualitat, l’edifici de l’Hospital, situat junt a la capella, alberga el Centre de la Tercera Edat.
ESGLÉSIA DE LA IMMACULADA
 Els patricis nulers Pedro Juste i la seua muller Francisca Gozalbo van llegar en el seu testament tota la seua gran hisenda per a la fundació d’un convent de religioses carmelites descalces filles de famílies de Nules que es dedicaren a l’atenció dels pobres. Este llegat econòmic fou suficient per a edificar el Convent i mantindre’l.
Començà la construcció el 1718, un any després de concloure’s les obres de l’altre convent de carmelites, just en l’altre extrem de la ciutat. Segons els plànols, ambdós degueren ser molt semblants. La decoració interior també té paral·lelisme amb la de la capella de la Soledat, la qual cosa indicaria que els dos edificis foren treballats pels mateixos mestres d’obres i artesans. Les obres es dugueren a terme lentament i, abans de l’arribada de les monges carmelitanes, l’edifici es va veure afectat per la desamortització. Una part de l’edifici passà a mans privades, l’altra la retingué el bisbat i l’altra es donà a la Congregació dels Ancians Desemparats de València. D’esta forma,  l’edifici s’hagué de destinar a usos profans, com ara hostal o cavallerisses, cosa que accentuà el deteriorament de l’edifici.
El 1954 es va decidir recuperar la memòria de l’antic convent, es van recuperar les parts que eren propietat dels Desemparats de València i del bisbat. No així la part privada, que es va destinar a blocs d’habitatges. Amb la contribució dels fidels es va aconseguir condicionar l’església, que es va dedicar a la Puríssima.
|
